Apunts per estudiar: L'evolució econòmica del segles XII-XIII
Al continent europeu, a partir del segle XI (Baixa Edat Mitjana: segles XII-XV), comenza a haver noves ciutats. Els historiadors creuen que les ciutats d’Europa van crèixer perquè va augmentar la població europea i perquè va començar a haver-hi comerç. L’economia europea dels segles XI-XIII era una economia que atravessava un període de creixement o d’expansió económica ( cada vegada es produeix més).
La Baixa Edat Mitjana dels segles XII i XIII, l'inici de la transició entre el feudalisme i el capitalisme, és una època d'expansió econòmica a causa del desenvolupament del sector agrícola. Aquest desenvolupament agrari va ser degut a l'augment demogràfic i a l'extensió de la superfície conreada, però també a millores tecnològiques encara que solament es van aplicar en determinades zones. Tot això va permetre un augment de la producció d'aliments, de la productivitat (més producció per superfície conreada) i dels excedents de producció que van poder comercialitzar-se. Es van beneficiar els propietaris de les terres però tambè alguns colons per la possibilitat de comprar la seva llibertat i emigrar als recents burgos (ciutats o comunes) que s'anaven creant fora de les muralles d'alguns castells o de ciutats antigues. Ens trobem, doncs, davant l'inici de la transició d'una economia de subsistències a una economia de mercat que s'anirà produint molt lentament des del segle XII fins el segle XIX.
Les ciutats es van convertir en centres industrials i en elles va aparèixer un nou tipus d’indústria al costat de la que hi existia fins ara, que era una industria rural, majoritàriament elaborada pels pagesos per l’autoconsum. La nova industria, en canvi, és una industria urbana (perquè estava a les ciutats), artesana (perquè els artesans -mestre, oficials i aprenents- feien les manufactures manualment), gremial (perquè el gremi, l'associació d'artesans d'un ofici, establia per a tots els tallers les condicions de producció i laborals que havien de seguir), i destinada a la venda per poder viure els artesans que havien de comprar els aliments i els productes que necessitaven. Els sectors industrials més destacats seran el de la construcció i el tèxtil, i com a importants centres de la indústria tèxtil de l’època tindriem les ciutats flamenques, italianes i angleses. Aquest mode de producció gremial eliminava la competència entre els tallers d’un mateix ofici –de tal manera que si anaves al carrer dels sabaters, on estaven tots els tallers de la ciutat que produïen sabates, et donava igual comprar en un o un altre perquè totes les sabates de les mateixes característiques serien iguals: tindrien la mateixa qualitat, mides, colors i preu-. Aquesta necessitat d’eliminar la competència entre els tallers que produien les mateixes manufactures era perquè només les podien comprar els privilegiats i els rics mercaders i, precisament, l’escassetat de clientela –pràcticament constant- imposava el mode de producció que hem explicat, és a dir, poca producció, quasi per encàrrec, sense competència per assegurar la venda i amb una mentalitat per part dels mestres artesans d’estar orgullosos de la feina ben feta sense preocupar-se de guanyar més diners.
|
 |
L’augment de la producció agrària i de manufactures va propiciar el resorgiment del comerç. Encara que es produia l'intercanvi del productes entre el camp i la ciutat propera (el mercat local), era el comerç entre les grans ciutats europees i el comerç l’exterior (amb l’imperi bizantí i el món musulmà), el denominat comerç a llarga distància, el més interessant tant pel volum de capital invertit com pels beneficis generats i, especialment, perquè suposava un nou sistema ecomòmic. I és que aquest comerç de luxe (teixits d’alta qualitat, joies, armes, espècies), a l’exigir una forta inversió de capital, va presentar ràpidament característiques d’una empresa capitalista (amb societats de diferents socis capitalistes, esperit de risc i interès en obtenir els màxims beneficis). El comerç del nord d'Europa estava controlat per associacions de mercaders de les ciutats alemanyes, i el comerç mediterrani estava controlat pels grans mercaders de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia). Les fires de Champagne (anuals) permetien la reunió i l’intercanvi entre els productes d'uns i d'altres.
Ens trobem, doncs, davant l'inici de la transició d'una economia de subsistències a una economia de mercat (que s'anirà produint molt lentament des del segle XII fins el segle XIX).

mapa de les rutes comercials medievals europees |